Les fortes notes, gegantins sospirs
ens parles ara de l'esdevenir;
Ens diuen : L'home? Miseria i cendra,
jaient dessota del marbre gris.
Després, la guerra... Sens dubte un camp abonat pels pensaments sobre la mort. El desembre del 1938, segurament al front, propers els dies familiars de Nadal que passsaria lluny de casa, en la darrera estrofa de "Desesper", un poema que encapçala amb: "Somriure de Vida. Somriure de Mort. Quan s'apaga el primer comença a posar atenció en el segon", escriu:
Per això vull cercar en la Mort, l'amiga d'ara,
platges eternes de repòs i de desmai,
i angels de llum, que mirant-me cara a cara,
em digui un amor que no hauria sabut mai.
No és estrany, doncs, que el més conegut, el més editat dels seus poemes, li dediques a "Ella", la Mort...
Sis ratlles, que donàven sentit a tota una obra de teatre, en el teatre de la guerra, naturalment. Una obra de vida-mort -no existeig una sense l'altre- ...i amistat.
Joan, Rai i Ernest, tres soldats morts, que vaguen, com fantasmes, pel front de guerra.
Gil i Rodolf, dos soldats del bandol enemic, -encara que els tres primers, ara ja no tenen bàndol- vius, que vegueigen en mig de la ferralla, trinxeres i dessolació.
Al final, tots morts, porten fins el fi de l'obra, una llarga conversa, entre sercasmes, controvèrsies i poemes...
No fa tanta por la mort...
Es fugir...
I arribar
a una immensa platja d'or
per a no tornar a morir,
per a no tornar a marxar.
Però jo prefereixo un parell d'estrofes del vers final del darrer -i únic- acte. El recita Gil, el que ha arribat més tart a la mort. Els demés -Rai, Adolf, Joan i Ernest- li demanen que tanqui l'obra, i l'escolten:
............................
Hi a més, carnaval, no hi neix per aquí;
ni punxa, ni vent que et mogui a combatre...
Ja ho deia un savi -no sé ben bé qui-,
que el món de baix és teatre.
.............................
Més germà, compta amb el cor....!
El demés es boll... Que falli el que falli!
Hi ha un camí lluent: No fa tanta por la Mort!
i ara, el taló, que devalli!
Tots ells ja és miraven la vida des de les alçades que dona la mort. Però tot el sentit d'aquestes vuit ratlles, es tanquen en la paraula que jo, de moment, no vaig entendre: "boll", mestre Fabra m'en dona resposta. Ell, el poeta, ho sabia. Fins les darreres ratlles va jugar amb la meva feblesa i, a voltes, amb la meva ignorància...
-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-
Ja ho sabeu, Punsola va morir el 10 de maig del 1949, tenia 36 anys. Inútil especular en si era o no era la seva hora... Però podem dir sense por a equivocar-nos que la dalla de la Mort, va ser prematura en la seva feina. Que va segar, fora de temps, la seva vida i la seva obra, deixant a la familia i amics sense la primera. Però a tots, a ells i a nosaltres, malauradament, sense la culminació de la segona.
Reposa al cementiri de Mataró -a la illa J nº 12- junt amb la seva muller Arcadia.Els pares d'ella, Joaquima i Adolf . I la petita neboda, Rosa Maria, a qui va dedicar una bonica estrofa quan va nèixer.
Capoll, del teu cor, febrer,
dels noms, quin nom li escauria?
Si es blanca, flor d'anmetller;
si bruna, Rosa Maria....
El poema "No fa tanta por la mort.." i un bronze de la seva cara, obra de l'artista mataroní Jordi Arenas, donent fè d'on reposen les restes del poeta.
