Josep Punsola, Josep Reniu -l'amic d'infantesa- i Manola Punsola. Era l'any 1946, en el rodatge de "Porta Closa"
El petit Josep, va iniciar els seus estudis al grup escolar del carrer Alarcón, cantonada amb el mateix Prat de la Riba, on ell vivia. No tenim referències de la data dels seu ingrés, però havia de ser pels voltants del 1918. Aquí va conèixer en Josep Reniu i Cavet, el que seria el seu amic de tota la vida, i al que anys més tard dedicaria una de les seves mes boniques poesies: Recordes...?. La que encapçalava amb aquesta explicativa frase: "A qui fa viure el vers, Josep Reniu, company meu d'alba primera"
R E C O R D E S . . . ?
Recordes...? Tres cops de guix clavats a la vorera
i ens naixia, orb de pedra, un castell..
Quin vertigen ens tindrà l'alba primera .
que ens rebolca amb il·lusió i se'ens endú amb ell?
Quatre dies que sortíem de la calda:
quatre dies que era font de pit matern...
Tot just érem dos cabdells caiguts de falda
que ja ens fèiem, fins de dents, amb cel i infern.
Ric i rac! Grinyolava la clauassa imaginaria,
i ens vantàvem del castell, com dos feudals;
no ens feria molt ni poc la lluminària
dels misteris de carrer; érem pardals
que ens barallàvem amb el fat de la volada
i copsàvem del moment l'únic formal:
poesia amb dents de sol i cantonada
i poemes d'ull de nit i de fanal.
Que ens fèiem prínceps greus i encarcarats,
se'ns enreia l'espardenya al cap del peu;
ens vessava la camisa pels costats
quan ens crèiem fers guerrers d'espasa i creu.
I jugàvem a ésser lladres, perquè lladre
comportava el vent del crit i la gatzara,
que no és res el preu del marc que envolta el quadre
que la tela que hi ha a dins és molt més cara.
I eren sabres i pistoles amb mort de fusta
i assassins innocentets i primmirats
i els herois espellifats de causa justa,
creus i cares dels grans jocs esbojarrats.
Tots hi érem, renillant com cavallers,
a la festa del qui xiscla i del qui vola;
enemics de molta regna i vols estrets,
en el fons un mot de por que diu: escola.
L'escola... Deixuplina de rosaris i aritmètica,
pessigolles per a distreure'ns del carrer...
Mal vindria llibertat amb roba ascètica
quan l'enclusa ha conegut mà de ferrer.
Qui enmig de Gloriapatri i decimals,
de cultura, estudi i art, no feia estelles,
somniant amb peu nu, sense ramals,
entre contes fent sardana amb ull d'estrelles?
Ai, amic! Que jo havia estat astre encar somnio,
d'aquell zenit ull-obert dels caga-nius,
i figures de pessebres muts atio
amb records enfredorits de morts estius.
Recordes...? Se'ns fonien els capvespres, enaiguats...
Intimaven les ictèriques bombetes
amb dos pírics de mosquits i rat-penats,
sota el verd endormiscat de fulles quietes.
Estius nostres!... Brunzinar dels desvaris vespertins
amb calfreds i xafogor que t'agermana
tot el que és i que serà que portes dins,
com un índex trencadís de fil de llana.
Qui pogués dintre les ginyes nocturnals
entreobrir l'ànima nova amb clau vella
i arrencar, dels llavis tendres, pedrenyals
que són pires i vergonya a cau d'orella!
Mes, això, era per als vells... I les madeixes
embullades que portava l'insegur
eren cordes que les agafes i les deixes,
com un pont descolorit que va al futur;
al moment, ens distreien les ganyotes dels estels,
rabejàvem els peus nus en sorra freda,
i fugien cor-vençuts espessos vels
per la gracia d'uns instants tot plens de seda.
. I ens nimbàvem de la glòria dels estius!
I passàvem graons d'any... I aquesta glòria
ens sembrava, i no sabíem, records vius
que ara amic, al cap d'uns anys, diuen història.
Una història de tu i jo d'homes-pardal
que captàvem dels carrers tota la nota,
i amistat de pols i d'estrips al davantal,
i de peixos, d'escorpins i de granota
Que creuàvem ensonyats pel bé i el mal;
esventrant amb una mà una sargantana
i partint-te amb l'altre mà amb qui et feia mal
un caixal de cosa bona amb bona gana
Cavallers i pillastres, llet i carbó,
perquè et burxen; per què pots o t'hi empenyes...
Recordes...? Les vegades que llançàvem a un racó
un farcell de sentiments... i d'espardenyes!
* * *
Un dia, el temps, aquest gat d'ungla polida
que ens despinta i ens fa esquerps com altres gats,
entre juga i esgarrapa, per la vida,
va deixar, aquells dos cabdells, descabdellats...
On és l'amic?, vaig cridar a la cantonada;
mes aquesta va posar l'aire sorrut,
i va dir-me que callés, malhumorada,
com si mai m'hagués tractat ni conegut.
I vaig veure que tot roda i es desmuda,
que en els llocs on has cridat hi ha altre veus,
que era l'hora de l'altre alba, la temuda,
la que amb serps i amb enganyifa et lliga els peus.
On ets amic...? I vaig caure, fill d'empentes,
en un buit apunyalat per crits i queixes...
Vaig eixint-ne esmicolat, a les palpentes,
traginant un llast feixuc d'hores i reixes.
L'envelat em troba a punt; i tomba, i gira...
I si el cor em truca fort quant el brivall
em convida a còrrer amb ell, sento que em mira
un ull groc d'estolidesa, l'orb cristall
que no veu que s'angunieja el nu dels peus
dins el cranc anquilosat de la sabata,
que bramulen erts deliris, ertes veus
sota el blanc emmidonat i la corbata.
I me'n vaig fastiguejat d'aquest mont cru
que s'afarta amb sentiments que ha fet perversos;
i en la santa intimitat de jo i ningú
amb l'amarg de tot el vist escric els versos.
* * *
I avui et trobo, amic... No sé com era
que un cop d'ala de paraula m'ha cridat,
i per riure d'aquest llamp de primavera
m'he trobat, quan no m'ho creia, al teu costat.
I em diuen que ets qui diu la clara estrofa;
qui, del vers empolsinat, en fa vers viu...
Avui te'n dono un; no creguis mofa
si te'l porto més mort que altres, més ombriu.
I perdona'm si és que sento l'alegria
de que passis pel que ambdos hem enterrat;
de que escolti l'altre veu, la d'altre dia,
la que et jau sota els carrers del mort passat.
Parla, parla amic! Polsa la lira.
Agenolla't, vora meu, sobre els difunts.
Podem resar ben fort, no hi ha qui ens mira;
només els dos d'abans, i tots ben junts!
Pots treure't les sabates, estripar-les;
pots córrer pels estius, ben nu de peus;
podem collir bestioles, esventrar-les;
partir-nos un bon mos amb faritzeus;
Sentir-nos -il.lusió- de la quitxalla
d'aquell mont estintolat amb poques cordes,
els de sabres i pistoles de quincalla,
de les hores del carrer... No les recordes?
7 de maig de 1944
Amb aquests dos poemes, tanquem aquest breu esbós de l'infantesa i joventut del poeta. Fixeu-vos en el fragment del llibre de comerç, a la primera plana podeu veure que la família Punsola-Vallespí havia traslladat el seu domicili, molt més al centre de Mataró, concretament al nº 56 del carrer de Sant Antoni.
A LA ROSSA DELS MEUS SOMNIS
Quin poder ocult a mi em domina
amagat en la teva cara riallera?
És potser lo blat dels teus cabells...
o la teva figura bonica i encisera.
O els teus ulls, bocins de cel,
espills d'una ànima blanca i pura;
o dels mils somnis plens de ventura
florint en el teus llavis dolços com la mel.
No sé, doncs, quin poder a mi m'atura,
que quan ho vull no puc parlar-te
i fins fa tema l'estimar-te
per por de tacar ta nítida blancura.
Març de 1930 (Punsola tenia 16 anys)
MEDITERRÀNIA
"Damunt la sorra tèbia que el sol daura
hi ha agenollada la verge..., la blanca."
Amb tendre panteix el si pur li salta,
que és salvament d'amor, que mostra la ufana
del cor sadoll:
Amor l'ha besada.
I amor és la balma que li ofrena l'aigua,
i amor és la sorra que cruix enriolada,
i amor és la gavina que passa esverada
i amor és la l'onada, i amor l'aigua blava.
I aquesta li ofrena rutilant espill
-que el sol s'hi emmiralla-
i aquella, promeses de tendra esperança,
i l'altre, somnis dolços damunt la sorra alba.
I la verge blanca, tenint a sos peus
l'ona escumejanta,
perfilant son bust
la Mediterrània,
resta egenollada,
els bells ulls mig clucs, en eterna gaubança,
el pit panteixant, el cor que li salta.
13 de juny de 1931
i ens naixia, orb de pedra, un castell..
Quin vertigen ens tindrà l'alba primera .
que ens rebolca amb il·lusió i se'ens endú amb ell?
Quatre dies que sortíem de la calda:
quatre dies que era font de pit matern...
Tot just érem dos cabdells caiguts de falda
que ja ens fèiem, fins de dents, amb cel i infern.
Ric i rac! Grinyolava la clauassa imaginaria,
i ens vantàvem del castell, com dos feudals;
no ens feria molt ni poc la lluminària
dels misteris de carrer; érem pardals
que ens barallàvem amb el fat de la volada
i copsàvem del moment l'únic formal:
poesia amb dents de sol i cantonada
i poemes d'ull de nit i de fanal.
Que ens fèiem prínceps greus i encarcarats,
se'ns enreia l'espardenya al cap del peu;
ens vessava la camisa pels costats
quan ens crèiem fers guerrers d'espasa i creu.
I jugàvem a ésser lladres, perquè lladre
comportava el vent del crit i la gatzara,
que no és res el preu del marc que envolta el quadre
que la tela que hi ha a dins és molt més cara.
I eren sabres i pistoles amb mort de fusta
i assassins innocentets i primmirats
i els herois espellifats de causa justa,
creus i cares dels grans jocs esbojarrats.
Tots hi érem, renillant com cavallers,
a la festa del qui xiscla i del qui vola;
enemics de molta regna i vols estrets,
en el fons un mot de por que diu: escola.
L'escola... Deixuplina de rosaris i aritmètica,
pessigolles per a distreure'ns del carrer...
Mal vindria llibertat amb roba ascètica
quan l'enclusa ha conegut mà de ferrer.
Qui enmig de Gloriapatri i decimals,
de cultura, estudi i art, no feia estelles,
somniant amb peu nu, sense ramals,
entre contes fent sardana amb ull d'estrelles?
Ai, amic! Que jo havia estat astre encar somnio,
d'aquell zenit ull-obert dels caga-nius,
i figures de pessebres muts atio
amb records enfredorits de morts estius.
Recordes...? Se'ns fonien els capvespres, enaiguats...
Intimaven les ictèriques bombetes
amb dos pírics de mosquits i rat-penats,
sota el verd endormiscat de fulles quietes.
Estius nostres!... Brunzinar dels desvaris vespertins
amb calfreds i xafogor que t'agermana
tot el que és i que serà que portes dins,
com un índex trencadís de fil de llana.
Qui pogués dintre les ginyes nocturnals
entreobrir l'ànima nova amb clau vella
i arrencar, dels llavis tendres, pedrenyals
que són pires i vergonya a cau d'orella!
Mes, això, era per als vells... I les madeixes
embullades que portava l'insegur
eren cordes que les agafes i les deixes,
com un pont descolorit que va al futur;
al moment, ens distreien les ganyotes dels estels,
rabejàvem els peus nus en sorra freda,
i fugien cor-vençuts espessos vels
per la gracia d'uns instants tot plens de seda.
. I ens nimbàvem de la glòria dels estius!
I passàvem graons d'any... I aquesta glòria
ens sembrava, i no sabíem, records vius
que ara amic, al cap d'uns anys, diuen història.
Una història de tu i jo d'homes-pardal
que captàvem dels carrers tota la nota,
i amistat de pols i d'estrips al davantal,
i de peixos, d'escorpins i de granota
Que creuàvem ensonyats pel bé i el mal;
esventrant amb una mà una sargantana
i partint-te amb l'altre mà amb qui et feia mal
un caixal de cosa bona amb bona gana
Cavallers i pillastres, llet i carbó,
perquè et burxen; per què pots o t'hi empenyes...
Recordes...? Les vegades que llançàvem a un racó
un farcell de sentiments... i d'espardenyes!
* * *
Un dia, el temps, aquest gat d'ungla polida
que ens despinta i ens fa esquerps com altres gats,
entre juga i esgarrapa, per la vida,
va deixar, aquells dos cabdells, descabdellats...
On és l'amic?, vaig cridar a la cantonada;
mes aquesta va posar l'aire sorrut,
i va dir-me que callés, malhumorada,
com si mai m'hagués tractat ni conegut.
I vaig veure que tot roda i es desmuda,
que en els llocs on has cridat hi ha altre veus,
que era l'hora de l'altre alba, la temuda,
la que amb serps i amb enganyifa et lliga els peus.
On ets amic...? I vaig caure, fill d'empentes,
en un buit apunyalat per crits i queixes...
Vaig eixint-ne esmicolat, a les palpentes,
traginant un llast feixuc d'hores i reixes.
L'envelat em troba a punt; i tomba, i gira...
I si el cor em truca fort quant el brivall
em convida a còrrer amb ell, sento que em mira
un ull groc d'estolidesa, l'orb cristall
que no veu que s'angunieja el nu dels peus
dins el cranc anquilosat de la sabata,
que bramulen erts deliris, ertes veus
sota el blanc emmidonat i la corbata.
I me'n vaig fastiguejat d'aquest mont cru
que s'afarta amb sentiments que ha fet perversos;
i en la santa intimitat de jo i ningú
amb l'amarg de tot el vist escric els versos.
* * *
I avui et trobo, amic... No sé com era
que un cop d'ala de paraula m'ha cridat,
i per riure d'aquest llamp de primavera
m'he trobat, quan no m'ho creia, al teu costat.
I em diuen que ets qui diu la clara estrofa;
qui, del vers empolsinat, en fa vers viu...
Avui te'n dono un; no creguis mofa
si te'l porto més mort que altres, més ombriu.
I perdona'm si és que sento l'alegria
de que passis pel que ambdos hem enterrat;
de que escolti l'altre veu, la d'altre dia,
la que et jau sota els carrers del mort passat.
Parla, parla amic! Polsa la lira.
Agenolla't, vora meu, sobre els difunts.
Podem resar ben fort, no hi ha qui ens mira;
només els dos d'abans, i tots ben junts!
Pots treure't les sabates, estripar-les;
pots córrer pels estius, ben nu de peus;
podem collir bestioles, esventrar-les;
partir-nos un bon mos amb faritzeus;
Sentir-nos -il.lusió- de la quitxalla
d'aquell mont estintolat amb poques cordes,
els de sabres i pistoles de quincalla,
de les hores del carrer... No les recordes?
7 de maig de 1944
Els anys 20, Punsola va canviar d'escola, els seus pares el van traslladar als "Hermanos Maristes" del carrer Sant Josep, on va acabar l'educació primaria i va iniciar els estudis de comerç. Era un bon estudiant, aplicat en números i lletres i pulcre en la seva ortografia, com demostren els múltiples originals de poesia, escrits a mà, corregits fins el més petit detall.
Recordem que els anys d'estudi de Punsola, coincidiren amb els de la dictadura de Primo de Ribera (Setembre 1923 - Gener 1930). Això, segurament, marca els seus estudis, rigorosament en castellà, i més en un col·legit com els dels "Hermanos", es aixi doncs, que els primers poemes de joventut, que foren treballs escolars ja que son dedicats a Miquel Strogof o Neró, encara que d'una traça literaria evident per la seva edat, son escrits en castellà.
Es just al 1930, dos mesos després que s'acabés la Dictadura, Punsola escriu el seu primer poema en català. I el primer també que considera Mª Mercè Bruguera, apte per ser publicat. (Obra poètica Complerta, pag. 319). Fruit, possiblement, del primer amor. Punsola tenia a les hores 16 anys.
Amb aquests dos poemes, tanquem aquest breu esbós de l'infantesa i joventut del poeta. Fixeu-vos en el fragment del llibre de comerç, a la primera plana podeu veure que la família Punsola-Vallespí havia traslladat el seu domicili, molt més al centre de Mataró, concretament al nº 56 del carrer de Sant Antoni.
A LA ROSSA DELS MEUS SOMNIS
Quin poder ocult a mi em domina
amagat en la teva cara riallera?
És potser lo blat dels teus cabells...
o la teva figura bonica i encisera.
O els teus ulls, bocins de cel,
espills d'una ànima blanca i pura;
o dels mils somnis plens de ventura
florint en el teus llavis dolços com la mel.
No sé, doncs, quin poder a mi m'atura,
que quan ho vull no puc parlar-te
i fins fa tema l'estimar-te
per por de tacar ta nítida blancura.
Març de 1930 (Punsola tenia 16 anys)
MEDITERRÀNIA
"Damunt la sorra tèbia que el sol daura
hi ha agenollada la verge..., la blanca."
Amb tendre panteix el si pur li salta,
que és salvament d'amor, que mostra la ufana
del cor sadoll:
Amor l'ha besada.
I amor és la balma que li ofrena l'aigua,
i amor és la sorra que cruix enriolada,
i amor és la gavina que passa esverada
i amor és la l'onada, i amor l'aigua blava.
I aquesta li ofrena rutilant espill
-que el sol s'hi emmiralla-
i aquella, promeses de tendra esperança,
i l'altre, somnis dolços damunt la sorra alba.
I la verge blanca, tenint a sos peus
l'ona escumejanta,
perfilant son bust
la Mediterrània,
resta egenollada,
els bells ulls mig clucs, en eterna gaubança,
el pit panteixant, el cor que li salta.
13 de juny de 1931
No hay comentarios:
Publicar un comentario